domingo, 18 de junio de 2017

Ha muerto un hombre bueno

Dio su vida por los demás y nunca pidió nada a cambio; es lo menos que puedo decir de él.



Nació en tierras áridas, en La Herrera, provincia de Albacete; empezó a trabajar demasiado joven, como tantos otros niños de la posguerra. Pastor fue su primer trabajo.

Con una larga familia (eran 11 hermanos, un equipo de fútbol al completo), hizo sus pinitos como futbolista haciendo gala de su segundo apellido (hoy famoso, entonces no tanto); un apellido que ha llevado siempre con gran orgullo, sobre todo cuando vio a su primer nieto haciendo regates al más puro estilo Iniesta, recordándole siempre que, aunque lejanos, seguimos siendo parientes y algo de ese gran futbolista deben llevar en la sangre sus descendientes.

Como tantos otros españoles, se vio obligado a dejar sus raíces rurales para desembarcar, con gran parte de su familia, en zonas más industrializadas; aquella emigración forzada fue la que le llevó a conocer a mi madre mientras trabajaba en las calles de mi pueblo. Volvió a sus raíces rurales, aunque a más de 300 quilómetros de distancia de su pueblo natal.

Trabajó duro en el campo para sacar adelante a sus cuatro hijos, hasta que el campo no dio para más y tuvo que abandonar de nuevo lo rural para dedicarse a lo industrial. En la cerámica acabó su larga vida laboral; con más de cuarenta años cotizados (y otros diez no cotizados), decidió que ya era hora de dejar de trabajar. Sus cinco nietos nacieron estando ya jubilado; aunque menos tiempo del que nos hubiese gustado a todos, pudo disfrutar de ellos.

Tal vez una de las cosas que más voy a echar de menos (esas pequeñas cosas que parecen no tener importancia) es poder practicar un bilingüismo real y respetuoso todas las mañanas mientras nos tomábamos yo mi café y él su cerveza: cada cual nos dirigíamos al otro en nuestras respectivas lenguas maternas con total naturalidad, sin ninguna necesidad de cambiar ninguno de los dos a la lengua materna del otro. Algo que con él era tan natural, no he conseguido hacerlo con nadie más.

Le han faltado cinco años y doce días para cumplir sus bodas de oro; el hígado le jugó una mala pasada antes de tiempo. El no querer ser una molestia para nadie le hizo aguantar (muchas veces en silencio) enfermedades que nadie hubiese aguantado; tres días antes de morir, estando ya ingresado en el hospital (un ingreso casi obligado tras mucho insistirle), aún estaba preocupado por los días de trabajo que haría perder a sus hijos.

Su última voluntad lo define perfectamente: para seguir dando sin recibir nada a cambio aun después de muerto (y también para evitar molestias y gastos a su familia), decidió hace seis años que al morir donaría su cuerpo a la ciencia.

Fins sempre, papa.

martes, 4 de abril de 2017

Sufragi femení en la Dictadura de Primo de Rivera?

Hi ha algunes vegades que et sorprenen amb algun comentari absurd com el que dona títol a esta entrada: la primera vegada que es va permetre a les dones espanyoles votar no va ser a la II República (pareix que hi ha qui vol que la II República es quede per a l'Història com un període tènebre, obscur i sanguinós, on només va donar temps de cremar esglésies i matar monges, frares i retors), sinó a un sistema polític dictatorial de caràcter militar on no es votava, com va ser la Dictadura de Primo de Rivera; «Spain is different», que dirien; i tan diferent.

Més enllà de què les dictadures acostumen a proposar canvis sobre el paper que mai s'arriben a posar en pràctica (és una manera de presentar-se davant altres països com menys dictadura), eixe sufragi femení (que es va aprovar dins l'Estatut Municipal de 1924 durant l'etapa militar de la dictadura -tots els càrrecs de responsabilitat estaven ocupats per militars- i no va arribar a exercir-se mai, doncs eixes eleccions municipals no es van cel·lebrar mai i, per tant, les dones mai van votar amb Primo de Rivera) tenia un abast real prou curt en quant a número de dones que, si s'haguere arribat a votar alguna cosa, hagueren pogut votar.

Vegem el text exacte què els haguera permés votar a les dones si s'hagueren convocat unes eleccions:

Artículo 51. Serán electores en cada Municipio los españoles mayores de veintitrés años, y elegibles los mayores de veinticinco que figuren en el Censo electoral formado por el Centro correspondiente del Estado. Tendrán el mismo derecho de sufragio las mujeres cabeza de familia, con cuyos nombres se formará un apéndice al Censo electoral de cada Municipio. Figurarán en este apéndice las españolas mayores de veintitrés años que no estén sujetas a patria potestad, autoridad marital ni tutela, y sean vecinas, con casa abierta en algún término municipal.



Cal que tinguem en compte que les dones no formàven part del Cens Electoral, sinó d'un apèndix d'este; a més, es requeria que foren propietàries (això vol dir «amb casa oberta», reproduint els requisits que l'any 1836 s'imposaven als homes que volien ser Diputats) i que no estigueren sotmeses a cap tipus de tutela (inclosa la marital).

Vegem també el text exacte què els permetia presentar-se com a elegibles:

Artículo 84. Para ser Concejal  es preciso:
1º. Figurar en el Censo electoral del respectivo Municipio.
2º. Saber leer y escribir, excepto en Municipios de menos de 1.000 habitantes.
3º. Tener veinticinco años de edad.
Son elegibles las mujeres cabeza de familia, mientras no pierdan esta condición, si reúnen los requisitos enumerados en el párrafo anterior.



A les restriccions de tutela i propietat abans esmentades (calia estar en el Cens també per a ser elegible) s'afegeix l'analfabetisme, que era prou més elevat en les dones que en els homes en eixa època i que excloia automàticament a la meitat de les dones (mentres que quedaven exclosos el 30% dels homes):


Sabent tot açò (i, sobretot, sabent que tots els ajuntaments que es van constituir a 1924 van ser elegits pels Governadors militars), és més que evident la resposta que podem donar a la pregunta que dona títol a esta entrada.

viernes, 15 de enero de 2016

La poca memòria i la incoherència d'alguns periodistes

La sessió de constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats ha comportat comentaris de tot tipus: des dels què s'han limitat a traslladar a futurs pactes de govern els pactes per a elegir als membres de la Mesa, fins als què s'han distret amb els pèls i les xaquetes d'alguns diputats.

Però si alguna cosa m'ha xocat, eixa és la coincidència entre l'editorial que El País i El Mundo li han dedicat, quasi íntegrament, a Podemos («El show de Podemos» i «Reformar el Congreso sin convertirlo en un espectáculo»); resulta curiós, per a començar, que el director d'El País critique que Podemos presentara a una candidata pròpia a presidir la Mesa del Congrés. ¿La raó per a criticar eixa iniciativa? Després de criticar també el discurs d'Íñigo Errejón per considerar que el canvi en les majories del Congrés pot suposar un abans i un després per a la democràcia espanyola (per al director d'El País lo veritablement important era incorporar-se al mateix Parlament on també van estar Dolores Ibárruri o Rafael Alberti), trobem a l'editorial este raonament:

«¿Era realmente necesario obstaculizar la elección de Patxi López como presidente, por el procedimiento de presentar a una candidata propia, Carolina Bescansa? Evidentemente no tenía posibilidad alguna de prosperar, y sin embargo se empeñaron en hacerlo como parte del juego para la galería.»

I és que per als directors d'El País i d'El Mundo tot formava part d'un show televisiu, doncs els de Podemos (tots) confonen el Congrés amb un plató de televisió; haurem de suposar que els propis Dolores Ibárruri o Rafael Alberti que cita el director d'El País formaven part d'un altre show allà a 1977, quan el seu partit va presentar a un candidat a presidir la Mesa del Congrés que tampoc tenia possibilitat alguna de prosperar. Com el candidat presentat en aquella primera legislatura per Felipe González i Alfonso Guerra:

Este show s'ha anat repetint durant tota la nostra democràcia: a 1979 es van apuntar al show de presentar candidats sense possibilitat alguna de prosperar personatges tan televisius com Felipe González (per segona vegada consecutiva), Santiago Carrillo o Fernando Abril Martorell, a més dels diputats d'Herri Batasuna (¡si açò ho lligen Marhuenda o Federico ja tenim mantra per a tota la legislatura!). A 1986 també es va apuntar al show (a més dels sempre reincidents comunistes) Manuel Fraga Iribarne (que va presentar a Isabel Tocino per a presidir la Mesa i només es va votar ella mateixa); a 1989 ja va participar en el show també el nou PP de José María Aznar, que també va repetir a 1993 presentant a Federico Trillo («¡manda huevos!», que diria ell mateix una legislatura després, quan Felipe González va tornar a entrar en el show de presentar a candidats sense possibilitat alguna de prosperar per tercera vegada).

Potser no estiguera de més recordar-li al director d'El País que, més recentment (a 2008), el nostre President en funcions (este sí molt donat als televisors de plasma) també va formar part d'este show presentant com a candidata per a presidir la Mesa del Congrés a Ana María Pastor.

També crida l'atenció, ara per part del director d'El Mundo, que acabe l'editorial demanant una regeneració del Parlament, però seguint els actuals usos i costums del parlamentarisme (que tots sabem quins són fins ara, com molt bé s'encarrega de recordar ell mateix).

Van exigir al 15-M que es presentara a les eleccions, i ho han fet; ara volen que fagen una política distinta, però per a què tot seguisca igual. I, mentrestant, nosaltres parlant d'una mare que duu al seu fill a la feina.

jueves, 22 de octubre de 2015

L'entranyable valencià de la Punset

Tots sabem que les coses que ixen del cor no solen donar de menjar; ens poden donar altres satisfaccions personals, però el pa el duu el cervell, no el cor.


Les coses entranyables (com el valencià de la Punset) ens donen satisfaccions més abstractes que materials, perquè es basen més en el cor que en el cervell; al cervell segurament que li agradaran les coses entranyables, però sap que amb això no es menja i es posarà ràpidament a pensar en altres coses de profit, com per exemple com dur un tros de pa a la boca, deixant que el cor bategue un poc més ràpid (però tampoc massa: ja se sap que les coses alocades no duen a enlloc, i això el cervell ho sap).

L'entranyable valencià de la Punset és un defecte (ho va dir tota una Consellera d'Ensenyament fa un temps), però per a això tenim el cervell, per a corregir els defectes, siguen estos més o menys entranyables; ja ho va dir també tot un Ministre d'Ensenyament amb un cervell (diuen) privilegiat: cal llevar-los els defectes als catalans per a fer-los més espanyols, que tots sabem que els castellans sempre s'han guiat més pel cervell que per les coses entranyables de les què es preocupen els aldeans. "Cal que els aldeans aprengueu a utilitzar el cervell en lloc del cor, i nosaltres anem a ensenyar-vos com es fa això", van vindre a dir-nos el Ministre, la Consellera i la ciutadana Punset.

Les tradicions culturals valencianes (com, per exemple, la dolçaina o la jota) són d'eixes coses entranyables que podem veure o escoltar a les festes dels nostres pobles i ciutats; s'han d'ensenyar per a donar a conèixer el nostre passat, i per això a les festes s'organitzen actes amb els quals satisfer al cor. Però, a més, als llibres de text (a l'escola, per a què els xiquets que venen de fora sàpiguen on estan i no se sorprenguen en veure a uns aldeans pegant bots amb les mans enlairades o bufant una cosa que ni es flauta ni és trompeta) es dediquen tres o quatre pàgines a primària i potser alguna més a secundària; les coses del cor també tenen cabuda dins l'ensenyament. Això és bo per als xiquets, inclús per als que venen de fora; si a Madrid s'inclouen les tradicions madrilenyes dins els llibres de text, és just que a València s'incloguen també les entranyables tradicions valencianes.

I si parlem de tradicions antiguíssimes com les pintures rupestres de l'art prehistòric llevantí ja se li pot dedicar fins i tot mig tema de dos o tres cursos; les jotes o la dolçaina te les pots trobar per accident a qualsevol revetlla popular de qualsevol poble, però les pintures rupestres només es poden veure a llocs molt recòndits i aïllats, i normalment amb difícil accés. Són manifestacions culturals que cal que estiguen protegides pels poders públics, i quant més difícils siguen de veure a la vida quotidiana, més espai es mereixen als llibres de text per a què no es pergue la gran riquea del nostre passat.

L'entranyable valencià de la Punset està a mig camí entre les jotes i l'art rupestre llevantí; comparteix moltes coses amb estes dos manifestacions culturals, i per això la Punset va recolzar que el valencià tingués presència a les escoles, però sense passar-se. Diguem que la Punset ha fet de cervell i els aldeans estem fent de cor.

El valencià, deia, comparteix moltes coses amb les jotes o amb la dolçaina; a més de ser una tradició cultural valenciana entranyable, te'l pots trobar pel carrer de qualsevol poble o ciutat, sobretot si és en actes en els quals pren protagonisme el cor, com les festes i revetlles (treballant és més difícil: ahi mana el cervell i per això a la feina parlem tots en anglés, que és un idioma molt més útil i universal que el valencià). Podríem dedicar-li almenys -haurà pensat la Punset- tres o quatre línies als llibres de text de primària i potser alguna més a secundària.

Però el cervell privilegiat de la Punset sap que l'entranyable valencià també comparteix coses amb l'art rupestre llevantí: ha estat amagat durant molts segles a les cases i a llocs privats i recòndits, sent de difícil accés per a qui no sabia que existia. Així que potser tres o quatre línies als llibres de text els paregueren poques als aldeans que l'utilitzen (i que, per desgràcia, també voten): el valencià es mereix una posició superior dins les entranyables tradicions culturals valencianes. Almenys mig tema sí que es mereix, haurà pensat la Punset.

Tampoc és qüestió d'anar exigint ara que les entranyables coses del cor estiguen per damunt de les serioses coses del cervell, perquè aleshores perillaria l'ensenyament dels nostres fills, que han d'anar pensant ja (i la Punset vol posar-se a preparar-los) en anar-se'n a Anglaterra a treballar i deixar-se de tradicions antigues que només serveixen per a observar-les a les festes i revetlles dels nostres pobles i per a estudiar-les en tres o quatre línies.

L'entranyable valencià de la Punset, en definitiva, ha d'acabar tenint la mateixa rellevància i ocupant el mateix espai dins el nostre ensenyament que els entranyables reis que van viure entre Jaume I i Ferran el Catòlic a les nostres terres. Si després els nostres fills ens pregunten com Jaume I va viure quasi 300 anys fins que Ferran es va casar amb Isabel, haurem de dir-los que no és exactament així, però que és inútil explicar-los-ho. Tan inútil com fer-los aprendre valencià o com tindre una televisió en valencià (o en català: el ciutadà Albert Rivera també en sap molt, de tot açò).

sábado, 27 de junio de 2015

Eixa professió anomenada periodisme



¿Quina relació creieu que pot haver entre les dos imatges de dalt i el baròmetre del CIS dels darrers anys? Jo vos ho explicaré amb més imatges. Les imatges que van ara és la llista d'assessors de l'Ajuntament de Barcelona a febrer de l'any passat, amb Xavier Trias (CiU) d'alcalde. No cal que els compteu, que ja els he comptat jo.



No vos preocupeu massa pels noms; molts devien ser amics i familiars dels dirigents de CiU i dels altres partits amb dret a tindre assessors (PSC, ERC, PP, etc.). Eren assessors amb un contracte de treball per obra i servei (quatre anys) que se n'han anat a sa casa o a l'atur (o a alguna empresa amiga) en acabar la legislatura; càrrecs de confiança, que, com el seu nom indica, han de ser nomenats (a dit) per qui ha de confiar en ells.

Tampoc vaig a entrar en les capacitats de cada assessor en la seua àrea; este article no entra en eixos detalls, que segur que ens donarien alguna sorpresa més si furguem en la llarga llista d'assessors de la legislatura anterior. Em val, per ara, el què han dit El Mundo sobre la parella d'Ada Colau (que li paga el partit, no l'Ajuntament) i l'ABC sobre la parella del número dos (que és especialista en l'àrea de vivenda a la què ha d'assessorar).


Les notícies que han elegit els periodistes d'El Mundo, de l'ABC, de La Razón i de Libertad Digital són les que han dut al periodisme a les quotes més baixes d'afecte ciutadà cap als mitjans de comunicació; de fet, la notícia elegida no és ni tan sols notícia: els assessors (i més encara si són interns d'un partit) són nomenats sempre pels dirigents polítics sense més explicacions (són càrrecs de confiança dels polítics, ¿cal recordar-ho?): així ho van fer CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Ana Botella al de Madrid i el PSOE a Andalusia. En tot cas, els podrien posar la cara roja al polític per elegir a un malfeiner o a un inútil, i a l'assessor per ser qualsevol de les dos coses; però ja sabem que, almenys fins ara, això de la desvergonya pareix que és una cosa intrínseca a polítics i assessors (temps tindrem de comprovar si Ada Colau o Manuela Carmena -estos periòdics també han dit el mateix respecte a l'Ajuntament de Madrid, però els ha eixit rana- i els seus assessors tenen eixe mateix defecte).

A la taula i al gràfic de dalt podem veure que Ada Colau ha reduït el número d'assessors un 40% (61 assessors menys, de 153 a 92). Els periodistes d'estos mitjans, de fet, es fan ressò d'una altra notícia que tampoc ho és: que Ada Colau pretén quedar-se amb el 75% dels assessors, una barbaritat denunciada pels regidors del PP a l'Ajuntament de Barcelona. Exactament, es quedarà amb menys del 74% dels assessors. ¿De veritat ens prenen per tan aldeans com per a pensar que la notícia és el 74% d'assessors copats pel govern d'Ada Colau front al 72% d'assessors que tenia durant l'anterior legislatura CiU? Almenys jo, no veig cap notícia en deixar el mateix percentatge d'assessors que ja hi havia per al govern i per a l'oposició durant la legislatura anterior, i molt menys coneixent casos (com el de la Diputació de Castelló la legislatura anterior) en els quals el percentatge d'assessors que es va quedar el PP va ser de més del 87% (26 per al PP i 4 per a l'oposició).

Però hi ha alguna notícia més que els periodistes s'han deixat pel camí; i resulta prou estrany, sobretot, en el cas de Libertad Digital, on tenen en nòmina a destacats economistes que no sabien d'on eixirien els diners per a fer totes eixes coses utòpiques que volien fer Ada Colau o Manuela Carmena. Que no se preocupen els economistes de Libertad Digital, que ja els ho explico jo. Amb una taula i un gràfic i amb un parell de dades: el sou màxim mensual d'un assessor de l'Ajuntament de Barcelona serà de 2.200 € amb el Govern d'Ada Colau (30.800 € a l'any si contem 14 pagues). El sou màxim d'un assessor de l'anterior legislatura està al principi de la llista d'assessors de 2014.


I la notícia és que Ada Colau elegeix els assessors com s'elegeixen els assessors.

martes, 18 de noviembre de 2014

La democracia sobornada

Leyendo un artículo de Gabriel Albiac en ABC («La corrupción constituyente») sobre la división de poderes y la corrupción, me topé con una ingeniosa frase que define a la perfección la principal característica de cualquier democracia:
«La democracia se asienta sobre la desconfianza esencial que deriva de un principio básico: todo poder que no sea contrapesado tenderá a erigirse en absoluto».
Los tres poderes clásicos de la democracia
Inmediatamente, me asaltó una pregunta: ¿qué contrapeso hay hoy a esos poderes que ejercen su influencia (cada vez mayor) al margen de los tres poderes clásicos de la democracia? ¿Qué contrapeso puede ejercer cualquier democracia ante instituciones ajenas como el FMI, que no sólo influyen en ella, sino que incluso pueden ser capaces de hacerla irreconocible? ¿Qué contrapeso puede ejercer cualquier democracia ante esos intereses económicos -supranacionales o mucho más particulares- que tantas veces acaban por someterla? ¿No estaremos ya ante poderes erigidos en absolutos por no haber existido contrapesos que lo evitaran?

Uno de los principales fallos (y así lo argumenta también Gabriel Albiac) que se le achacan a la democracia española es el déficit de independencia del poder judicial respecto a los otros dos poderes; estaríamos así ante un fallo interno del propio sistema achacable a decisiones de los otros dos poderes. El fallo, por lo tanto, sería subsanable con otras decisiones en sentido contrario. Yendo a lo concreto, el fallo está, según estas teorías ampliamente aceptadas en determinados sectores, en la Ley Orgánica del Poder Judicial de 1985; la solución pasaría, por lo tanto, por una simple reforma legislativa.

Con esta simplificación del problema se matan dos pájaros de un tiro: los responsables de la corrupción española son los socialistas (así lo afirma rotundamente el propio Gabriel Albiac: «la fórmula de Montesquieu que tanto irritaba a los socialistas españoles de la transición» tuvo como consecuencia la promulgación de esa Ley Orgánica) y la solución la puede dar el propio sistema actual con una mínima modificación legislativa.

Sin restar importancia a una posible modificación de dicha Ley Orgánica que pudiera dar una mayor independencia al poder judicial (o, mejor dicho, a determinados órganos de dicho poder), no parece que la realidad confirme que la corrupción generalizada que vive nuestro país provenga de una deficiente configuración de ese pilar de la democracia; de hecho, es este poder el que está poniendo a los corruptos de los otros poderes en el lugar que les corresponde. O, lo que es lo mismo, el poder judicial sí cumple su función (controlar que los otros dos poderes se ajusten a la ley) cuando conoce los hechos; lo que sí confirma la realidad, en cambio, es que -además de otras cuestiones- el poder judicial tarda demasiado tiempo en conocer los hechos, y eso es algo que no va a arreglarse con una modificación -ni profunda ni superficial- de una Ley Orgánica.

De los tres poderes del Estado, el verdadero eslabón débil es el poder ejecutivo; no respecto a los otros dos poderes clásicos de la democracia, sino respecto a los poderes ajenos a la misma. Y ahí es donde reside el verdadero problema de la corrupción que está destruyendo al actual sistema democrático: el eslabón débil del sistema puede ejercer de contrapeso respecto a los otros dos poderes, pero ninguno de los tres tiene capacidad (no se le reconoce en la concepción clásica de la democracia) para contrapesar a poderes ajenos al propio sistema. Y la realidad nos demuestra que es ése (el poder ejecutivo, no el poder judicial) el que cede una y otra vez a los factores externos al sistema democrático.

Algunas democracias, tan representativas como la estadounidense (tan en boca de muchos como ejemplo de buen sistema democrático), han acabado por transigir ante esa debilidad y han legalizado e institucionalizado los sobornos empresariales a los poderes ejecutivo y legislativo bajo una definición amplia de la financiación de campañas electorales; lejos de impedir que los sistemas ajenos al democrático puedan manipular y tergiversar la esencia misma de la democracia (la voluntad del pueblo en contraposición a la voluntad de una oligarquía), la solución adoptada por algunas democracias ha sido, simplemente, publicar quién y cuánto ha sobornado a cada político en cada campaña electoral. Es decir: se ha optado por integrar dentro del sistema democrático a otros sistemas que no se rigen por las normas democráticas. En otras palabras: se han introducido agentes externos en un cuerpo sin que ambos sean compatibles entre sí; lo que vendría a ser un virus.

Actual correlación de poderes que influyen en el sistema democrático
Como decía, lo que la realidad nos está demostrando es que la corrupción se produce en la confluencia de dos sistemas que se rigen por normas totalmente distintas y, en muchas ocasiones, incompatibles entre sí; al menos en el ámbito nacional (referido al conjunto de las administraciones de nuestro propio país), son los partidos políticos -consciente o inconscientemente- los que facilitan la transmisión de conductas corruptas hacia los poderes ejecutivo y, en menor medida, legislativo.

La inmensa mayoría de las tramas de corrupción que han salido a la luz durante estos últimos años han utilizado este sistema para llegar al corazón mismo del poder ejecutivo de ámbito autonómico y nacional; en el ámbito local, en cambio, se han utilizado indistintamente tanto esta vía indirecta para acceder al poder ejecutivo (alcaldes y concejales) como la directa (sin pasar por los partidos políticos).

La rígida estructura de los partidos políticos españoles, que, seguramente por razones históricas, han buscado más la estabilidad interna que la transparencia y la apertura hacia el exterior, ha permitido grandes concentraciones de poder en grupos muy reducidos de personas, que por lo general ejercían (y ejercen todavía) ese poder tanto hacia dentro del partido como hacia fuera (los presidentes o los secretarios generales de PP y de PSOE, respectivamente, han sido habitualmente los candidatos a presidentes o a alcaldes de sus respectivos partidos); al tratarse de grupos tan reducidos, el trasiego de cargos con duplicidad de funciones (en los partidos y en los poderes ejecutivo y legislativo) ha permitido que lo que podrían haber sido -recordemos que la financiación ilegal de los partidos políticos no es ni tan siquiera delito en nuestro país- simples ilícitos económicos de ámbito privado (entre una empresa y otra entidad privada) han acabado deviniendo en auténticos saqueos de las arcas públicas.

La red Gürtel, por ejemplo, empezó organizando actos electorales para el Partido Popular valenciano y acabó recibiendo contratos públicos de la misma Generalitat Valenciana, ampliando sus tentáculos de corrupción hasta Madrid; eso no hubiese sido posible si las mismas personas que contrataron para el PP los servicios de las empresas de la red corrupta no hubiesen sido al mismo tiempo diputados en el Congreso o en las Cortes Valencianas o consejeros y altos cargos de la propia Generalitat.

Esa concentración de poder en grupos reducidos de personas se traduce, una vez iniciadas las prácticas ilícitas, en una traba a la hora de denunciar los hechos y que éstos lleguen al poder judicial; por un lado, los funcionarios que puedan intuir la comisión de cualquier delito prefieren mirar hacia otra parte y conocer cuanto menos mejor de los asuntos turbios de sus superiores, a quienes saben capaces, con la aquiescencia de buena parte de la sociedad -que se fía antes de los suyos que de un funcionario vividor-, de apartarles de su puesto o incluso de arruinarles la vida si ponen trabas a las actuaciones corruptas. Y, por otra parte, la prensa silenciosa, que ha entrado -por necesidades económicas- en un círculo vicioso que ha llevado a la profesión a ser una de las peor valoradas: los grandes financiadores de los partidos políticos son a su vez los grandes financiadores -a través de la publicidad, principalmente- de las editoriales periodísticas, y morder a quien te da de comer es poco recomendable. Yo mismo he sido testigo de los silencios cómplices de accidentes laborales con resultado de muerte en empresas que financian a radios y periódicos locales: aquel accidente laboral nunca ocurrió. Si incidentes de esta gravedad son ocultados por la prensa, qué no ocultarán los medios cuando conozcan de algún pequeño delito de corrupción en el que esté implicada una empresa que les financia o algún político con influencias sobre dicha empresa (y aquí habría que incluir también a los propios partidos políticos como financiadores: pensemos por un momento qué puede hacer un medio sin los recursos de la Cadena SER ante el boicot del propio Partido Popular tras destapar esa emisora de radio varios asuntos turbios de sus dirigentes).

Amordazados tanto el cuarto poder como la fiscalización de los empleados públicos (a quienes, además, se les quiere eliminar por completo esa función de fiscalización, sólo posible a través de su protección laboral frente a las arbitrariedades interesadas de sus jefes), el conocimiento de posibles delitos por parte del poder judicial se ralentiza considerablemente o, incluso, se anula por completo.

El sistema democrático clásico, como cualquier otro sistema, ha de tomar como base teórica un determinado estado de las cosas que le rodean y que puedan influir en él; llamémosle estado de reposo, estado perfecto o estado ideal. Los actores del sistema (como las partículas y las fuerzas en un sistema físico) interactúan con el sistema, cada cual empujando en una dirección; en ese sistema democrático perfecto, unos actores se anulan a otros, de forma que el resultado final siempre tiende hacia ese estado de reposo (el sistema se ha creado para que así sea). El problema surge cuando el sistema teórico y el sistema real discrepan: es necesario replantearse y mejorar el marco teórico para descubrir y corregir los desequilibrios o hay que aplicar medidas correctoras al sistema real para que vuelva hacia el estado de reposo que, según la teoría, lo hace estable.

El problema actual (y esto es algo normal en sistemas en los que existen factores -filias, fobias, prejuicios, simpatías, sentimientos...- que no pueden determinarse en la implementación teórica) es que las discrepancias entre el marco teórico y la realidad son cada vez más amplias: los sistemas de control y de contrapeso existentes en la teoría actual no parecen ser capaces de cerrar esa brecha que se ha abierto, al tiempo que desde dentro del propio sistema hay muchas reticencias para modificar el marco teórico.

Determinados factores externos al propio sistema democrático, que debían quedar integrados en el mismo según el marco teórico vigente, han conseguido escapar, al menos parcialmente (FMI, paraísos fiscales, globalización financiera...), a las reglas que rigen la democracia; lo que debería ser un subsistema o un subconjunto del sistema democrático ha conseguido -muchas veces con el beneplácito de éste- regirse en parte (una parte cada vez mayor) por otras reglas totalmente distintas, al tiempo que su interacción con la democracia se ha mantenido intacta. Podríamos hablar de la escisión de una parte del marco teórico (para crear otro independiente) que sigue interactuando con la realidad democrática, pero con sus propias reglas; un sistema, en definitiva, intrusivo, puesto que intenta modificar las estructuras internas de los sistemas democráticos para adaptarlas a su propio marco teórico (y éste, por supuesto, no puede ser modificado por ningún otro sistema).

Como decía, ese intrusismo ejercido por el sistema económico está utilizando intensivamente al eslabón débil del sistema democrático (el poder ejecutivo) para conseguir sus fines; la actuación de otro de los poderes (el judicial), pese a la parálisis del tercero (el legislativo, influenciado y anulado en exceso por el ejecutivo a través de los partidos políticos) y al secuestro del cuarto (los medios de comunicación, más interesados hoy en que funcione bien el sistema económico que en que éste se someta a reglas democráticas), será una condición necesaria, pero no suficiente, para corregir las impredecibles consecuencias de la actual corrosión de las estructuras del sistema democrático. Son urgentes (pese a los mensajes contrarios que se lanzan desde el poder ejecutivo y desde los partidos políticos con capacidad para implementarlas) medidas que contrarresten la corrosión interna que puede derrumbar todo el sistema democrático, que sometan a las mismas reglas a todos los actores que interactúan con los sistemas democráticos y, en definitiva, que puedan ejercer efectivamente de contrapeso a las intrusiones de sistemas que pretenden someter las teorías democráticas a las suyas propias.

Y el primer paso (necesario, pero tampoco suficiente) lo han de dar los propios partidos políticos. Deben someterse, sin excepciones, al escrutinio de la realidad y aceptar que sus estructuras deben cambiar radicalmente para no intoxicar al propio sistema. Deben iniciar, en primer lugar, una modificación de sus estructuras internas para hacerlas mucho más transparentes, de forma que sea perfectamente posible no sólo expulsar a quien colabora con la corrosión del sistema, sino también hacer extremadamente fácil la puesta a disposición del poder judicial de toda conducta sospechosa que pueda ser detectada en el seno del propio partido.

Debe cambiar también el concepto de político que hoy predomina en los principales partidos: nadie es imprescindible para llevar a cabo un proyecto político. La rotación de líderes debe entenderse como algo normal, y debería institucionalizarse a través de normas que obliguen a esa rotación para evitar la perpetuación en el poder de grupos reducidos de personas; lo que debería importar a un partido (y a sus líderes y candidatos) es la posibilidad de llevar a cabo un proyecto político (sea el que sea), no quién lo lleve a buen término.

Otra de las modificaciones urgentes que necesita el sistema es la implementación de un sistema electoral que descarte las actuales listas cerradas y bloqueadas, que hacen que el político se deba antes a unas siglas que a los ciudadanos que le han votado; aunque esa modificación no eliminaría la corrupción, sí evitaría que unos políticos taparan las corruptelas de otros por la sensación de pertenencia a un grupo cerrado. Si al cometer un acto de dudosa legalidad se deben dar las explicaciones a los votantes, y no a los aparatos de un partido, esas negativas a dimitir que tanto se dan hoy serían mucho más difíciles de justificar.

Y, por último, pero no por ello menos importante, es necesario implementar los contrapesos necesarios que hagan posible la democratización, o bien de los propios sistemas ajenos al democrático, o bien de la toma de decisiones respecto a asuntos que provienen de esos sistemas; es decir, que todo lo que provenga de sistemas que se rigen por reglas que escapan al sistema democrático debe ser democratizado. Que organismos ajenos al sistema democrático (FMI, mercados financieros desregulados...) tomen decisiones que afecten o puedan afectar directamente al propio sistema, sin que deban responder por dichas decisiones -tengan las consecuencias que tengan- ante nadie, tiene como principal consecuencia que el ciudadano-votante acabe teniendo la sensación (tan real como la que hemos vivido en España estos últimos años) de que votar a un partido político que transige ante estos poderes descontrolados no sirve de nada. Y eso tiene consecuencias gravísimas para el sistema democrático, pues acaba convirtiéndose en una falacia teórica que nada tiene que ver con su aplicación en la vida real.

En definitiva, es urgente y necesario evitar que las injerencias de sistemas externos, regidos por otras reglas completamente distintas -y hasta opuestas- a las del sistema democrático, acaben por convertir la soberanía de las urnas en una simple distracción del pueblo soberano, mientras las decisiones que afectan a ese pueblo se toman en función de la capacidad de soborno -o incluso de extorsión- que puedan tener agentes ajenos a la propia democracia.

domingo, 14 de septiembre de 2014

Llibres de text a preu d'iPhone

M'agrada la tecnologia i la utilitzo intensivament tant a la meua feina com en els meus assumptes personals, però no ens enganyem: estar a la última en tecnologia és car. Caríssim. Per això la majoria ens resignem a buscar alternatives més barates, però que es pareguen el màxim possible a les novetats tecnològiques que apareixen cada mes, cada setmana o cada dia. Un iPhone, per exemple, val la meitat del meu sou mensual; gastar-me mig sou en un telèfon no només és una barbaritat, sinó que em suposaria passar-ho econòmicament malament durant els següents tres o quatre mesos, així que, per molt bonic i potent que siga, l'iPhone no pot entrar dins les meues prioritats tecnològiques.

I parlo de l'iPhone (i no de les consoles o de tants altres aparells que em puguen fer goig) perquè no és un aparell més: avui, un telèfon és una ferramenta de treball que utilitzes tots els dies, no un simple aparell que pugues utilitzar una o dos vegades a la setmana. Té el mateix ús intensiu per a mi que el que poden tindre els llibres de text per als meus dos fills. I el mateix preu.

La diferència està en què jo puc elegir un telèfon de menys de 200 € que em fage el mateix paper (o molt paregut) que un iPhone per a la meua feina, però no puc elegir uns altres llibres de text per als meus dos fills; els 500 € que ens han costat els llibres de text per a 1er. i 3er. de primària són la meitat del meu sou. Una barbaritat del mateix tamany que si m'hagués comprat un iPhone. I en eixe preu no entra la resta del material escolar, que és el mateix que dir que l'iPhone anava sense targeta de memòria, sense carregador i sense funda, que s'han de comprar a banda.

Puc entendre perfectament els criteris estrictament pedagògics que segueixen els mestres tant per a la qüestió dels llibres de text front als projectes d'elaboració pròpia com per a la qüestió del material de marca front al de baixa qualitat; i sé que hi ha molts arguments a favor d'eixos criteris pedagògics i que la llibertat de càtedra empara als professors en les seues decisions. Però igual que hi ha arguments a favor, n'hi ha arguments en contra; i el principal, encara que no l'únic, és l'accés a l'educació: si els criteris pedagògics impedeixen eixe accés a l'educació, eixos criteris no serveixen per a res. És el que passaria (ja ha passat i encara segueix passant) amb l'accés a la tecnologia: si els criteris tecnològics impedeixen l'accés a la tecnologia (perquè la fan massa cara), eixa tecnologia (tot i estar emparada per la llibertat de mercat) no serviria per a res. I quan dic per a res m'estic referint a la societat en el seu conjunt; és obvi que per a alguns sí que servirien eixos criteris pedagògics i tecnològics: per als què puguen pagar-los.

Però estem parlant de coses molt més importants que uns simples criteris: l'accés a l'educació, com ara l'accés a les noves tecnologies, és una necessitat bàsica per al desenvolupament personal i professional de totes les persones. O almenys així hauria de ser vist.

Però tampoc anem ara a posar tota la responsabilitat sobre els mestres; hi ha almenys dos parts més implicades en esta barbaritat: l'administració i els pares. La primera és responsable directa de l'eliminació de les beques per a llibres, fent que l'educació primària no siga gratuïta; i els segons som responsables indirectes tant per permetre l'eliminació d'eixes ajudes sense dir ni pius com per no advertir amb antelació als mestres de què impedirien l'accés a l'educació si seguien amb eixos criteris pedagògics.

Per suposat, mai és tard per a rectificar; però l'iPhone ja l'hem pagat i els pròxims mesos tindrem 500 € menys per a menjar, per a roba o per a altres necessitats molt més bàsiques que tindre un iPhone a la nostra butxaca o el seu equivalent en llibres a les motxilles dels nostres fills.

viernes, 12 de septiembre de 2014

La izquierda será utópica o no será

Los resultados obtenidos por el PSOE y por Podemos en España en las últimas elecciones europeas, así como los sondeos posteriores que se están publicando, deberían hacer reflexionar a toda la izquierda política sobre su futuro.


El pragmatismo que ha encarnado el PSOE durante muchos años ha acabado por dañar, tal vez ya irremediablemente, una base electoral de clase trabajadora que ha visto cómo esa izquierda posibilista se ha visto abocada a arrodillarse ante los grandes poderes fácticos y económicos cuando ha tenido que gobernar; no es algo que pueda evitarse (esos poderes están ahí), pero sí es algo con lo que es peligroso jugar, sobre todo cuando empiezan a traspasarse líneas rojas como la congelación de las pensiones, el castigo a la parte débil de las relaciones laborales o dar prioridad absoluta a devolver las deudas con la banca, incluso por encima del cobro de las nóminas, mientras a esos poderes fácticos y económicos no sólo no se les exigen compensaciones como principales responsables de la crisis, sino que se les permite dirigir, por encima de gobiernos y ciudadanos, su propia salida de la crisis a costa de los demás. La persepectiva desde la que el PSOE ha estado interpretando la realidad tras su paso por el poder se ha ido distorsionando cada vez más y nadie (salvo tal vez Zapatero en sus primeros años de gobierno) ha sido capaz de parar esa distorsión; lo que era bueno para España (interpretación estadista de la realidad) era cada vez menos bueno para los españoles (para la mayoría de españoles), y el PSOE no supo o no quiso verlo así. Esa ha sido siempre la interpretación patriótica de España, encarnada perfectamente por la derecha: si el PSOE tenía que gobernar como la derecha, mejor que lo hiciera directamente la derecha, que tiene mucha más experiencia en esa forma de gobernarnos. Y así acabó ocurriendo, claro.

El discurso de la lucha de clases ha sido abandonado por el PSOE; y aunque es cierto que aparenta ser un discurso anticuado por cuanto la prosperidad económica permitió difuminar (sólo en apariencia) los límites entre esas clases con objetivos más enfrentados que confluyentes, lo cierto es que la base de ese discurso sigue estando, aunque con otra terminología, no sólo plenamente vigente, sino en el centro mismo de los sobresalientes resultados de Podemos.

En un país con numerosos pequeños empresarios y autónomos, el discurso tradicional de la lucha de clases (obreros - capital) ha dado paso a otro discurso con una misma base ideológica (los de abajo - los de arriba, pobres - ricos, 99% - 1%, la casta, la élite...), pero que incluye a esas otras partes de la sociedad a las que, sin ser obreros en el sentido histórico del término, les ha tocado sufrir también los abusos del poder financiero a través de leyes (y rescates) que han puesto el foco en las verdaderas fuerzas predominantes de nuestras sociedades.

Un discurso que hasta hace bien poco quedaba restringido a pequeños círculos ideológicos etiquetados como extrema izquierda y a quienes nadie quería escuchar; nadie quería reconocerse, en plena época de vacas gordas, como un simple obrero que podía ser explotado. Nadie quería perder la categoría de clase media cuando el banco le otorgaba préstamos por importes que hoy consideramos inabarcables.

El aumento de la desigualdad que ha traído aparejada esta crisis está acabando con la que se consideraba clase media española (lo fuese realmente o no), que es la que más esperanzas de futuro ha visto truncadas: puestos de trabajo supuestamente consolidados que han desaparecido o que han visto devaluada su remuneración, incremento de los costes en educación y en sanidad al tiempo que se recortaba el acceso a becas y a todo tipo de beneficios sociales, incierto futuro del sistema público de pensiones que obliga a destinar a las familias más recursos a contratos privados de jubilación mientras disminuyen sus ingresos...

Históricamente, las revoluciones (entendidas éstas como cambios bruscos en la forma de entender los sistemas de convivencia existentes hasta un determinado momento) han fracasado en España (y en tantos otros sitios: vean en qué ha quedado la Primavera Árabe) por la ausencia de clases medias; las posibilidades de una revolución (con violencia incluida: o la utilizan los revolucionarios o la utiliza el poder que se derrumba, o ambos) son hoy más altas que nunca en todo el mundo occidental, no sólo en España. Son las clases medias (o los que se consideraban a sí mismos dentro de éstas) las que se están arruinando (las clases bajas siempre lo han estado y han ido sobreviviendo como han podido, algo -la supervivencia bajo mínimos- que difícilmente podrán soportar las clases medias arruinadas si su situación se mantiene durante demasiado tiempo) y son éstas las que pueden dar soporte (económico, social, ideológico...) a los cambios sustanciales (y no superficiales, como ha venido ocurriendo hasta ahora) en nuestros actuales sistemas de convivencia.

Los apoyos de las otrora clases medias obtenidos por una fuerza revolucionaria (por cuanto propone un cambio urgente y radical del sistema) como Podemos son la confirmación de los temores expresados en la última Cumbre de Davos: existe un riesgo cierto de graves altercados sociales (el uso del lenguaje alarmista es una de las formas que tienen de desacreditar las reivindicaciones para la mejora de la vida del 99%) que podrían extenderse por todo el mundo occidental.

Pero lo cierto es que Podemos (sea considerada una fuerza política de izquierdas, de derechas, revolucionaria, reaccionaria, bolivariana, nazi, terrorista o lo que se quiera) ha triunfado por su discurso utópico: puede cambiarse a mejor el mundo en el que vivimos, puede modificarse el sistema de convivencia si se tiene la voluntad de hacerlo, pueden confluir los intereses de un 99% en contra de los intereses establecidos del 1%. Se puede, y se pueda ya.

Este es el discurso que ha abandonado una izquierda (sobre todo el PSOE) empeñada en considerar a la clase trabajadora como clase media, empeñada en convencernos de que la zanahoria ajena que nos pusieron en el palo en la época de vacas gordas era válida como utopía y empeñada en convencernos de que contra el sistema establecido nada se podía hacer y, en consecuencia, debíamos integrarnos en él aceptando con resignación sus fallos y corruptelas.

Ese centro político que tan buenos resultados le dio a UCD y que hoy se disputan el PSOE y el PP es cada vez más raquítico: hoy no hay margen para el "sí pero no" del que han vivido tanto tiempo los políticos centrados. Hoy se requieren soluciones urgentes al desastre provocado por los mercados financieros primero y por la banca española después; y para eso no sirven ni el "sí pero no" ni las políticas de "lo mejor para España" si no son también lo mejor para los españoles.

Hoy se necesita más que nunca la utopía, la esperanza, las políticas que permitan a los españoles ver un futuro mejor no sólo para ellos, sino también para sus hijos. Hoy se necesita más que nunca una reforma completa de un sistema con elementos enquistados que lo están (y nos están) llevando a la ruina no sólo económica, sino también ética y social. Y eso sólo será posible a través de la utopía: de saber que se puede cambiar el sistema para que esté al servicio del 99% y no sólo al del 1%, y que se puede cambiar ya.

Eso sí: los ciudadanos han comprendido que ese cambio sólo puede ser posible si lo llevan a cabo personas u organizaciones sin servidumbres heredadas que les aten las manos. La cúpula política debe estar libre para poder liberar a la democracia secuestrada que tenemos hoy. Otra utopía más. Pero que genera esperanza y promete un futuro mejor. Vale la pena al menos intentarlo (si el 1% nos deja).

miércoles, 10 de septiembre de 2014

Les avionetes són reals i la modificació climatològica també

«Measuring the effect of cloud seeding can prove difficult because seeding not only affects the physical processes within the cloud, but also the cloud's lifetime, specifically, how long the cloud will be raining».

La frase que encapçala esta entrada és de Roelof Bruintjes, director d'investigació del U.S. National Center for Atmospheric Research (Boulder, Colorado), durant una entrevista a Live Science a compte de les investigacions xineses en matèria de modificació climatològica; no trobarem massa afirmacions entre els científics que confirmen que la sembra de núvols no només fa ploure o modifica el tamany del granís, sinó que també modifica totes les altres característiques d'un núvol en formació, incloent l'efecte que té sobre el temps local accelerar la condensació interna dins dels núvols: sembrar iodur de plata dins una tronada també té com a conseqüència que la seua trajectòria s'acurte, amb els problemes que això pot generar per a les comarques per les que, sense cap modificació externa, haurien de passar eixos núvols amb la seua pluja. Aprofitant este efecte secundari de la sembra de núvols, els xinesos van aconseguir que durant els Jocs Olímpics de Pekín no caigués cap tronada.

Imatge captada per MeteoCastalla d'una de les avionetes vista el 24 de juny; mitja hora després van desaparèixer els núvols en formació. Eixe dia no va haver avioneta al sud de Terol o al nord de Castelló i van caure més de 100 l/m² a Benafigos.
Poc a poc anem sabent algunes coses més respecte a les avionetes, però la manca d'informació concreta sobre les operacions que es veuen a cada comarca fa molt difícil saber si estem davant interessos públics o privats; per exemple, sabem que Espanya té un programa propi de modificació climatològica per a previndre el granís, però no ho hem sabut per la informació que ens pugue facilitar el nostre govern (tan transparent en este aspecte com el xinés), sinó perquè així consta a un informe de 2013 de l'Organització Mundial de Meteorologia (WMO), de la qual forme part i col·labora l'AEMET (Agència Estatal de Meteorologia, l'antic Institut Nacional de Meteorologia).

La WMO convoca periòdicament als principals investigadors sobre modificació climatològica de cada país per a treure conclusions sobre els avanços en la matèria, no només en les tècniques utilitzades, sinó sobretot en la forma de mesurar els efectes reals d'eixes modificacions, raó principal per la qual una gran part dels científics han posat en dubte la seua efectivitat; a la darrera Conferència Científica sobre Modificació Climatològica (la desena) de la què hi ha informe complet (celebrada a Bali el 2011) hi ha, però, alguna dada poc aclaridora (pàgina 304 de l'informe publicat a 2013): Espanya no va poder presentar cap resultat perquè el seu projecte (molt alabat en el seu plantejament per altres investigadors, posant-lo d'exemple de com s'han de planificar els projectes d'investigació) no va obtindre el finançament per a posar-se en marxa. Així doncs, Espanya té un programa de modificació climatològica, però no té diners per a dur a terme cap investigació al respecte: o el que és el mateix, que podem anar descartant que les avionetes estiguen controlades per alguna autoritat pública o formen part d'alguna investigació seriosa.

Sobre les tècniques emprades per a realitzar eixa modificació climatològica, la dispersió de iodur de plata (AgI) segueix sent la més utilitzada, doncs es pot aplicar tant des de terra com des d'avionetes a poca altura (les partícules queden en suspensió i les corrents internes dels núvols s'encarreguen de dur-les al nucli de les tronades), utilitzant-se també NaCl (vegeu l'experiment fet a Japó); altres composts químics (com l'alúmina o el titanat de bari) han de ser dispersats per damunt dels núvols per la seua insolubilitat (les partícules sense diluir tenen una densitat superior a la de l'aire i cauen); i altres composts emprats als experiments (com el CaCl2) tenen molta menor efectivitat (tot i que quan aconsegueixen fer la seua feina acceleren molt més la pluja que no el iodur de plata).



Pel que ens interessa a nosaltres, cal que tinguem clar que els darrers anys ja s'han dut a terme amb èxit investigacions per a reduir la intensitat de les pluges (vegeu els experiments fets a Indonèsia amb substàncies higroscòpiques, suspesos pels efectes que provocava a les zones veïnes), que el iodur de plata (substància glaciogènica) fa efecte als 30-40 minuts d'haver-se dispersat a la tronada i que el CaCl2 (substància higroscòpica) ho fa als 10-20 minuts; no obstant això, la realitat és que els estudis científics al respecte estan baix mínims des dels anys 80 i els investigadors estan tenint molts problemes per a dur a terme experiments que puguen aclarir l'efectivitat real d'eixes modificacions climatològiques. L'informe de la comissió d'experts en matèria d'investigació en modificació climatològica de 2010 (any de la seua creació; les coses estan tan malament que per al 2015 ja es té previst decidir si es desfà per manca de finançament) ho deixa molt clar: només es posen diners per a aplicar les tècniques que es coneixen fins ara, però no per a saber si eixes tècniques són efectives o no. Eixe informe, no obstant, ens dona prou pistes sobre el què pot estar passant als nostres cels.

Extractes de l'informe de 2010 de la comissió d'experts sobre modificacions climatològiques; no es poden descartar efectes no desitjats per l'ús de tècniques de modificació climatològica i l'efectivitat d'estes tècniques només s'han demostrat en l'eliminació de la boira. A més, s'estan aplicant estes tècniques en projectes privats sense supervisió científica qualificada i sense conèixer si s'estan utilitzant bones o males pràctiques.

El primer i el darrer punts extractats d'eixe informe (l'1.9 i el 7.3) ens ho deixen més o menys clar: no s'han pogut demostrar ni l'efectivitat de les tècniques ni els riscos que comporten, però ni l'una ni els altres es poden descartar. I això vol dir que els projectes de modificació climatològica que estan en marxa (perquè ho estan) necessiten una supervisió científica imparcial i seriosa (que ara no tenen) per a determinar, entre altres coses, els efectes no desitjats que poden tindre unes tècniques mal aplicades.

La denúncia (punt 7.3) sobre la parcialitat dels experts que es contracten per als projectes de modificació climatològica hauria de ser suficient com per a paralitzar qualsevol actuació en la matèria que no compte amb totes les garanties necessàries que permeten confirmar que les bones pràctiques estan per damunt dels interessos econòmics i particulars d'empreses contractants i d'experts contractats.

lunes, 14 de julio de 2014

El tamany sí que importa


«Estes tomates no fan gust a res», haurem sentit més d'una vegada; també haurem comprovat alguna que altra vegada que les úniques pomes que hi ha a les tendes són molt rodones i molt brillants, o que les cireres que es venen ara són, normalment, picotes i no cireres. I ací a Castelló, on encara hi ha algun hort que produeix per a les tendes, potser trobem algun basquet d'eixos que tenen taronges, cireres, pomes o tomates de tamanys dispars i de formes irregulars (que resulta que són més lletges, però també més gustoses que les del Mercadona); però trobar-ho a Madrid o a qualsevol altra ciutat més enllà dels Pirineus és totalment impossible. Ningú allà coneix cap altre fruit de la terra que no tinga el tamany, el color i la forma que exigeixen les empreses exportadores i importadores d'aliments.

Calibres mínims de les taronges per a exportació el 1981 (Font: BOE)
Calibres mínims de les taronges per a exportació el 2004 (Font: Norma CODEX STAN 245-2004)



L'explicació és molt simple. L'agricultura tradicional (i la cultura de l'alimentació en general) s'ha hagut d'adaptar a la mercadotècnia, al màrqueting comercial, i per a fer-ho ha hagut d'abandonar moltíssims (de fet, quasi tots) aspectes tradicionals per a convertir-se en una agricultura moderna, adaptada als temps vertiginosos i absolutament mercantilitzats que ens han tocat viure; en estos temps que corren, ja no és rendible una explotació d'una collita anual, com tampoc ho és una explotació de secà (contradiccions de l'economia) sense rec per degoteig.

La nostra agricultura, típicament minifundista, té els dies comptats; avui encara hi ha jubilats (antics agricultors que van fugir cap a les fàbriques ceràmiques fa uns anys) que s'entretenen treballant alguns bancals. Alguns per a treure alguna perra més per a ajudar als fills o als nets en atur i altres (cada vegada més) per la simple satisfacció de sentir-se encara forts per a les dures feines agrícoles. Els fruits d'eixos bancals, però, rarament entren dins els circuits comercials; una bona part es queda dins l'entorn familiar o social (els melons del iaio, les taronges de l'oncle, les pomes de Pepe...) i l'altra és malvenuda a les fracassades cooperatives agrícoles que els han de vendre com a producte de segona o de tercera categoria perquè les nostres avellanes, les nostres cireres o les nostres pomes no tenen el calibre (el tamany) adequat per a ser considerats fruits de primera categoria.

Podríem ara tirar la culpa a la societat, o als mercats, o als urbanites, o als polítics. Però no podem. Quan anem al mercat o al súper, tots hem d'ajustar les compres als nostres pressuposts (cada vegada més escassos, i més en èpoques de crisi) i la majoria de nosaltres no podem permetre'ns pagar més per un producte del qual tenim l'opció barata (i llustrosa) i l'opció cara (i menys agradable als ulls); també en açò ens hem fet europeus, tant per a bé (ens han arribat productes més barats i més llustrosos) como per a mal (els què hem viscut alguna vegada de l'agricultura l'hem haguda d'abandonar, i els que no l'han abandonada s'han vist obligats a substituir les nostres varietats autòctones per altres més adaptades als nous temps -i moltes d'elles subjectes, a més, a patents que han de pagar els agricultors d'ací i que no paguen agricultors d'altres indrets, on el control sobre les patents no existeix-).

«Quant més sucre, més dolç», diuen; i quanta més aigua, menys gust, caldria afegir per a saber la raó per la qual les qualitats organolèptiques de les fruites que ens mengem avui han variat tant de les que ens menjàvem no fa tant de temps. La majoria de les nostres varietats autòctones estaven adaptades, com no podia ser d'altra manera, a les característiques climatològiques pròpies de les nostres terres; estes característiques climatològiques incloïen les pluges escasses i concentrades en determinades èpoques de l'any, de manera que els fruits que s'obtenien aprofitaven perfectament tant eixa escassesa d'aigua com els moments en els quals eixa aigua podia ser aprofitada. Els arbres patien i es feien forts, i els seus fruits aprofitaven cada ruixat al màxim; fer patir als arbres, es deia. Avui, els arbres i les plantes dels què obtenim els fruits ja no pateixen: tenen aigua tot l'any, una poqueta cada dia. De fet, algunes hortalisses ja no tenen ni terra de la què extreure els minerals necessaris per a sobreviure: els els donen ja desfets i diluïts a les esponges d'on obtenen també l'aigua.


Açò no seria possible avui si els nostres hàbits alimentaris no hagueren canviat radicalment; per desgràcia, com passa amb la resta de la nostra vida, és més important un producte més barat (i si és més gran, millor que millor) que un producte amb més qualitat, característica esta (la qualitat) que només queda reservada per a algunes elits (a més, enganyades: l'agricultura ecològica no és el mateix que l'agricultura tradicional i també utilitza els cultius hidropònics com els de la imatge de dalt) o per als què encara mantenim algun tros de terra o a algun familiar que, de tant en tant, ens regala algun producte de la nostra terra.

El tamany, en definitiva, no només sí que importa; és que és la principal característica que fa que una explotació agrària, avui, siga o no siga rendible i puga sobreviure o no al tipus de societat que hem creat entre tots. El tamany del producte (els calibres) i el tamany de l'explotació (els latifundis) són les principals característiques de l'agricultura del segle XXI.

Nota final: A poc a poc, l'abandó de les explotacions agrícoles tradicionals no rendibles econòmicament fa més vulnerables els nostres boscs; este efecte secundari de la mort de l'agricultura tradicional l'anirem veient a més llarg termini, però és pràcticament inevitable. Si l'abandó de terres cultivades segueix anant a un ritme superior al de l'increment en els recursos per a la lluita contra els incendis forestals, els nostres boscs estan destinats a quedar arrasats pel foc, doncs cada bancal cultivat que és abandonat és un tallafoc menys que es trobarà el foc, i cada parcel·la de bosc abandonada (i no netejada de brossa) pel seu propietari suposa més combustible per a un incendi.